Haiku
Primer premi
PRIMERS ESTIUS
Silvia Armangue Jorba (Sra. Lee)
En to baix profund
el picot verd tecleja
les hores de sol.
A l’estenedor
llençols blancs com onades
estripen l’aire.
Quan les paraules
esdevenen pàl.lides
la casa s’adorm.
Accèssit
ESPAIS
Xavier Martí Garcia (Revi)
Sempre en punts distints
cauen les gotes de pluja
i amaren la terra
Flors de cirerer
en el jardí de l’amic
doble benvinguda
Vaig pel meu carrer
que ja he trepitjat amb peus
de diverses mides
Accèssit especial
VIDA, SEMPRE VIDA
Xaro Ortolá Reig (Pit roig)
Brisa de tarda…
més enllà dels rosers
canta una merla
Antiga senda,
el suau balanceig
de les espiguetes
Cabana de nens,
pel pont de fustes lligades
creuen els gats
Tanka
Primer premi
ESGUARDS
Josep M. Besalú i Guardiola (Laura Rosmeda)
Glateix la vida
si un cel rogenc evoca
ulls d’enyorança.
Quan el mar s’hi emmiralla
és somni que no minva.
Amb balls erràtics
els núvols ploren perles.
Roineig que embruixa
la mirada captiva
amb sinuoses danses.
Accèssit
MAR ENCÈS
Xavier Martí Garcia (Paràclit)
Les flames de plata
basteixen la llum novella,
quan el sol despunta.
Tracen camins les onades
per blavors inabastables.
Els mots que ara evoco
són com cançons entonades
que el mar em retorna.
Encén el record la lluna
quan passejo per la platja.
Accèssit especial
INCENDIS
Anna Pi Garcia (Mutt)
El so precís
del cant agut dels grills
en el crepuscle,
embolcallant l´estança
del nostre amor absent
Arrels tossudes
que creixen de biaix
sota les pedres:
tessel.les de memòria
entre arbres calcinats
Hiperbreu
Primer premi
LA MÀGIA DEL TEATRE
Enric Sunyol Bosch (Arlequí)
M’endinso en una altre pell. Aprendré a transmetre l’alegria i el dolor d’un personatge imaginari. Seré algú que s’expressa amb paraules que no són seves, explicant una vida que tampoc li pertany.
Conviuré moltes hores i vivències amb aquelles paraules. Repetiré el text fins que formi part de la meva essència. Només així, ell o ella, podran existir dignament.
Accèssit
ABSURD
Anna Pi Garcia (Mutt)
La nit cau uniforme com una persiana.
Si menor, sol, la… i el temps aturat en un deliri fantasmal de penombra. Xiuxiueig, notes entonades, the way I feel when you take my hand. Absència, sostinguts els peus sobre l´abisme cíclic de les estacions. Un acord tàcit sense gaire pes, deduccions elaborades sense cap premissa. Axiomes guturals, cantats amb la veu rogallosa de la ressaca. És així com sona la cançó? Ja no compartim els somnis sinó els malsons, les estranyes terres poblades per fantasmes.
La pluja humiteja les sabates i desdibuixa els camins traçats, xopant les molles. És tard, fa fred; la cadència malaltissa i repetitiva de la música sona per a un públic sord: the way I feel when you take my hand. Un home esprimatxat empeny un carretó carrer amunt, taral.lejant: ulls clucs que s´adormissen, ombres d´hora baixa perseguint-me. Absurd.
Accèssit especial
CAURE DE L’ASE
Anna Ramon Ocejo (Copèrnic)
Doncs sí, noi, com t’anava dient abans del revolt, els calmants que prenc pel mal de genoll em van de meravella. El prospecte diu que poden donar son, però jo no me’n noto més del normal…
Pep, estàs bé? No em diguis, ara, que ets tu qui s’ha adormit …
Va tio, no facis conya girant el cap d’aquesta manera; després et fotrà mal el clatell… Mira que freno, eh! Coi, no puc. No trobo el pedal. No em noto el peu. Estic somiant…? Què vaig menjar per sopar…? Oh, quina sequedat a la gola!
Brunzit de sirena. Ara és quan em desperto i llestos.
No. Quina angunia, Pep! Pep, per què et fan el boca a boca…? Ai Déu, has tingut un infart! Ep, que algú em digui quelcom. Sóc el seu amic. On se l’enduen, amb la llitera? I a mi…? No, no! No tanquin la cremallera. Aquí dins és fosc.No vull anar a la nevera.
